Obert aquest regal que m’ha ofert l’assignatura, no puc més que mostrar-me totalment agraïda i molt, molt
satisfeta.
Si aquesta entrada la començo amb l'entrevistes de Mujica, no hi ha altre motiu, que l’impacte que em
va suposar. Despertà en mi coses que s’havien dormit , moltes
coses que tenia de dins ben amagades.
No em canso de mirar-me-la, perquè és un crit
evocador dels principis més humans, sentir-lo impulsa apostar per totes les
persones, motiva la lluita per un món millor.
Em fa remoure coses de dins, i
pensar que de veres no hauria de ser tan complicat viure en pau i harmonia.
Triar-la per concloure aquesta assignatura no ha estat aleatori. La veritat, és que aquesta assignatura també m’ha fet PENSAR i SENTIR. I m’ha fet raonar el que sentia i positivizar-ho així com apropar-me als sentiments de companys i alumnes.
En els últims mesos, segons avançàvem amb l’endinsament de la matèria socio-emocional, he començat a practicar a les meves classes aspectes que mai abans haguera pensat que faria servir. Als alumnes de piano, i també de llenguatge musical, que son la realitat que jo visc al dia a dia de les aules, he començat a demanar-los com es sentien estudiant, davant l’instrument, també quines emocions experimentaven a les meves classes i davant una audició amb públic.
He fet aquest últim trimestre una assemblea conjuntament amb tots els alumnes, per tal de posar en comú les nostres emocions, les meves també, i he descobert aspectes durs però també aspectes meravellosos. Alguns alumnes tenen un patiment molt més gran del que jo imaginava en preparar-se per als concerts, arriben a sentir pànic un parell de dies abans d’actuar. Altres, estan avorrits de tocar perquè venen obligats per els pares i realment ells no tenen ni ganes de continuar. I la majoria, sent una força d’energia que els impulsa a treure la música que senten i fer-ho de la millor manera possible per tal que la gent a qui va dirigida puguin sentir-la de manera similar a com la senten ells.
Jo, els hi vaig transmetre l’ALEGRIA que sento en veure la seva evolució, la TRISTOR que em dona veure una audició que no es correspon amb l’esforç i el treball perquè els nervis han jugat una mala passada, la POR que tinc de no haver motivat prou a aquells que es plantegen deixar l’instrument i la FELICITAT de gaudir amb ells dels aplaudiments merescuts.
Divendres passat, va ser el concert final de curs. L’apropament que he aconseguit enguany amb els infants ha estat molt superior al de altres anys, ha estat meravellós. El fet de parlar des del cor, i compartir emocions, els ha fet més grans com a grup, més forts. Em varen demanar fer una audició col·lectiva de piano, fet inèdit a aquest Conservatori. Vàrem baixar 5 pianos a l’auditori i els infants tocaren tots junts amb una energia que al llarg de tot el curs, mai havia sentit. Va ser genial i divertidíssim.
Em plantejo si com a mestra dono eines als meus alumnes per a que puguin ser una mica més feliços en la societat en que vivim. Em plantejo com aconseguir que gaudeixen amb la música i que la tinguin sempre de recolzament amb la qual expressar i transmetre les seves emocions més profundes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada